He estat pensat respecte la classe d´ahir.
Tot val? Tot és art!!!!!.
Així ho afirma l´anomenat art conceptual . Aquell que té la sensibilitat o la intuïció com a eixos vertebradors. Aspectes tots ells , marcadament subjectius.
Si reduïm l´expressió artística a un simple joc comunicatiu on emissor i receptor a través d´un codi cerquen comunicar sensacions , emocions , etc tot valdria ja que tot és susceptible de ser art. Així una cagarada o una perfomance d´un home que es crema a lo bonzo serien representacions artístiques vàlides per un públic que generalment porta ulleres de pasta negra. Així un públic debot i entragat a la vanguarda del disseny veuria com es trenquen les normes de l´art burguès.
L´art plàstic i visual puja ràpidament al carro conceptual . La tècnica queda sopeditada a la idea. La idea (el concepte ) esdevé el tot.
Però em sorgeix un dubte: Com diferènciar l´obra d´un mico o un gos ( els quals també defequen) d´un il.lustre artista?
Un músic , un actor , un ballarí o un cineasta no només necessiten la idea o la voluntat comunicativa per crear .
apa saluten
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
L'art conceptual no sempre té com a eixos vertebradors la sensibilitat o la intuïció. En molts casos, no apareixen. Perquè ni totes les obres que s'ubiquen en l'art conceptual són iguals, ni totes les de l'art figuratiu són iguals, ni totes les de l'art abstracte són iguals, ni tota la música del barroc és igual, ni tota la música de l'actualitat és igual, ni...
ResponderEliminarEstà clar que els humans necessitem paràmetres i regles per poder organitzar les idees i construir coneixement, però de vegades ens excedim perquè no tot és blanc o negre. Saber veure la llarga escala de grisos de la barreja d'ambdós és anar més enllà, per no quedar-se amb el que t'expliquen, sinó amb el que descobreixes...
Així diré, descobrint aquesta escala de grisos, que mai posaria al mateix sac a Manzoni i a Rothko. Sense posicionar-me ni entrar en detalls, no tenen res a veure un amb l'altre... Tanmateix, insisteixo en estudiar el context de cada expressió artística i d'aquesta manera podem entendre, no obligatòriament, compartir, les accions per no quedar-nos amb l'objecte sacralitzat.
Com diu Gombrich,
"No cal compartir les teories de l'artista per apreciar-ne l'obra. Si algú té prou paciència i interès per mirar molts quadres d'aquesta mena, sens dubte n'hi acabaran agradant uns més que els altres i, poc a poc, anirà copsant quins són els problemes que volia resoldre l'artista."
Gombrich s'estava referint a Pollock, Kandinsky, Kline, Klee o Mondrian. Que, per cert, pel fet de no representar figurativament no dominaven la "tècnica"? Aquest seria un altre debat...
Per acabar aquest discurs que no té fi (perquè precisament crec que l'art és defineix, paradoxalment, per la seva indefinició o si no no seria art...) diré que l'antítesi de la intuïció, la sensibilitat, la imaginació o la creativitat no és la tècnica. Són plans diferents, però estic amb Juanjo Sáez que la tècnica sense sensibilitat "no vale un pimiento". Aquest plus és el que li dóna a una expressió el valor d'obra d'art i no de simple representació.
-. No tot l´art és igual ,és comprensible. Anar a l´extrem per veure si els postulats teòrics tenen vigència o s´obre quins pilars es fonamenten determinades expressions sempre té els seus perills.L´art pot presentar propostes molt arriscades. Tampoc ha d´existir la necessitat de l´anàlisis racional. És veritat.El context és condició si ne qua non, també és veritat. El gris és gris . És veritat o poder no i el discurs sobre l´art proposat té aquestes giragonces que ens apropa a la quadratura de cercle filosòfica.també és veritat o això crec.
ResponderEliminar